Cultura i joves a la societat de l'atur

Montserrat Solà

Aquesta aportació no vol ser cap anàlisi exhaustiva, ni un document a partir del qual vulgui fer-se una proposta de treball concreta. Només vol dibuixar un panorama general i convidar a la reflexió sobre la societat que ens envolta: partir del context socioeconòmic i cultural en què vivim i veure com el viuen els joves.

Parlar de la realitat juvenil porta a advertir que, malgrat el tractament gregari d'aquest grup social, la joventut no és homogènia, sinó que existeixen diferents formes de ser jove.

És prou clar que en l'itinerari vital personal existeix una fase de transició cap a l'edat adulta, que tradicionalment s'ha anomenat joventut. Més enllà, però, de concepcions psicobiològiques, el primer a assenyalar és que la categoria joventut deixa de ser una construcció social i cultural: social, perquè hi ha una comunitat que la defineix i reconeix com a tal un col·lectiu de persones, i cultural, perquè la definició de joventut és pròpia de cada cultura, en el nostre cas, de les societats occidentals i capitalistes. Els estudis antropològics han mostrat com totes les societats pauten d'una manera o altra aquesta transició de la infància a la vida adulta. Per tant, quan es parla de caracteritzar els joves, cal situar-se en el context geogràfic i cultural, evidentment, però també temporal. Si en el passat, en la nostra cultura, un noi era considerat jove fins els vint-i-un anys, ara hi ha qui considera que la joventut arriba fins als trenta o trenta-cinc. En el cas de les noies, l'edat habitual del matrimoni era, antigament, força menor que l'actual. Tot plegat, dependrà, en cada moment històric, de quins siguin els trets escollits per definir el model cultural de jove.

Habitualment, han estat tres els paràmetres emprats per delimitar el fet de ser jove. En primer lloc el treball, és a dir, l'accés als àmbits productius de la societat, la qual cosa significava la plena integració social de la persona. D'igual importància ha estat la família: l'eixida del nucli familiar i la creació d'una unitat domèstica pròpia, el pas del matrimoni, l'assumpció de la paternitat/maternitat... eren elements definidors per deixar de ser jove. I en darrer terme caldria situar la institució escolar; la fi de l'etapa formativa assenyalava l'entrada en el mercat laboral. Avui en dia, aquest període s'ha allargat i el que s'observa és un boom de joves universitaris o, si més no, de joves que, davant la manca d'un treball estable, no fan més que formar-se en els cursets ofertats per l'INEM-Servei Català d'Ocupació.

Alhora que les condicions socials en què s'insereixen els joves model·len la seva identitat, d'igual importància són el seguit d'imatges culturals que es generen sobre el/la jove des de la cultura dominant, principalment a través dels mass media, els quals no només són difusors de determinats estereotips juvenils (els joves JASP, la generació X -avui ja generació Y-...), sinó que són la principal font nodridora de les seves identitats, ja que ells, els joves, en són els seus principals consumidors.

Succeeix, doncs, que arran de l'establiment de la categoria joventut s'inclouen individus amb trets comuns, i pot passar -o no- que s'estableixin pautes d'interacció contínua entre aquests individus en funció de determinat element o elements, de manera que esdevinguin grups amb les seves pròpies especificitats. Llavors, aquests joves recorren a la necessitat de "diferenciar-se de" i d'"identificar-se amb", la qual cosa, es tradueix en l'adopció &laqno;d'un conjunt d'elements materials i immaterials que els joves consideren representatius de la seva identitat com a grup» (FEIXA, C. De jóvenes, bandas y tribus. Barcelona: Ariel 1993).

La major part dels joves s'identifiquen amb determinats símbols externs, amb més o menys intensitat, amb més o menys flexibilitat de canviar-los, que no sempre són visibles, però són elements que els serveixen en la seva acció i interacció quotidiana amb els altres, actuant sovint com a resposta identitària davant les condicions socials en què es troben vivint.

Si bé avui en dia el signe d'identitat per excel·lència entre els joves és la roba, l'adopció de determinada estètica, hi ha d'altres objectes identitaris, com són la música, l'ús d'un determinat vocabulari (argot), maneres de relacionar-se, espais físics singulars, produccions culturals pròpies... Sense oblidar tampoc el conjunt d'atributs ideològics i d'universos simbòlics dels quals participen. El resultat és la formació d'una identitat de grup coherent i distintiva.

Els "estils juvenils" que es creen són múltiples i la seva permeabilitat és àmplia. Avui, podem trobar identitats creades a partir d'emblemes passats, com van ser els hippies dels seixanta o els punks (ara denominats neohippies o neopunks, malgrat ser ara, en la seva majoria, "estètiques sense ètica"). Però han aparegut noves identitats culturals: progres, pijos, maquineros, graffers, skinheads, okupes, etc.

I també d'altres identitats fora d'etiquetes tancades, que s'estructuren -ni que sigui contextualitzada i momentàniament- a l'entorn dels espais d'interrelació comú d'aquests joves, dels espais físics i/o socials que ocupen. Podem parlar, doncs, d'un territori juvenil.

Abans però, caldrà descriure quin és el context social on es desenvolupa aquest territori juvenil. Ja fa temps que sentim parlar de l'anomenada "crisi de l'Estat del Benestar" arreu d'Europa; la retallada en despeses socials s'ha fet evident en els camps de la sanitat, educació, habitatge i en la precarització del treball... tots ells, drets socials bàsics a garantir. Aquest no és sinó un dels efectes que acompanyen la imposició del nou model socioeconòmic dels darrers anys, basats en la globalització econòmica, la privatització i liberització dels mercats, concentració del capital, etc. Tots aquests són processos amb greus conseqüències no només socials, sinó també ecològiques, i que portarien a una àmplia discussió en la qual no entrarem.

Cal, però, situar-se i veure com tot això s'està expressant en la realitat més quotidiana. A Europa, les condicions establertes en el Tractat de Maastrich -i ara, d'Amsterdam- (els anomenats criteris de convergència econòmica, requisists indispensables per formar part de la Unió Europea) s'estan duent a terme mitjançant l'aplicació de polítiques neoliberals que primen la reducció del dèficit estatal a costa de restriccions en la despesa social. L'actual preocupació del govern espanyol i el problema social principal dels seus ciutadans és l'atur. Amb més de 20 milions d'aturats/des oficialment censats a la Unió Europea, 3 milions dels quals pertanyen a l'Estat espanyol, es pot dir que la nostra és una "societat de l'atur". A més, cal afegir que la flexibilització del mercat laboral ha dut a la consolidació de la temporalitat (30% de la població assalariada) i la precarietat en els llocs de treball com una realitat quotidiana, que sembla que no hi ha altre remei que assumir. Aquesta situació afecta amb especial intensitat les dones i els joves.

Si com s'ha definit anteriorment el treball constitueix un dels elements discriminadors del pas a l'edat adulta, la joventut, doncs, constitueix un "temps d'espera" per accedir a les posicions productives i reproductives de l'estructura social: "temps d'espera" que es tradueix en un temps d'oci, que pot quedar en un temps de no fer res, i no pas com a temps lliure, dedicat a tasques no productives, però sí creatives o de realització personal. Un temps buit que s'omple com es pot -i les possibilitats de fer-ho poden ser ben poc gratificants- o del qual, simplement, es fuig. Precisament, alguns dels greus problemes que afecten sectors importants de la joventut deriven de la necessitat de fugir d'aquest temps buit. Per a molts joves, la nostra no és, en absolut, tant l'anunciada societat de l'oci com una forçada societat de l'atur.

En tot cas, aquest temps a organitzar, a omplir, es troba fortament determinat per un conjunt d'opcions que s'ofereixen des de la cultura dominant, tant pel que fa a les formes d'expressió material com al contingut ideològic.

És evident que l'oferta audiovisual ha esdevingut una font clau en aquest sentit, alhora que ofereix contínuament a aquest grup social elements d'integració i identitat. Així mateix, l'impacte de les noves tecnologies (vídeo, fax, ordinadors, internet...) intervé activament en la seva vida quotidiana, en les seves formes de relació, d'agrupar-se, d'adopció de símbols identitaris, etc.

Existeixen espais fisicosocials on tot això s'expressa, de vegades sota formes organitzades i institucionalitzades, de vegades no. Ambdues però, apareixen com a marcs d'estructuració -amb més o menys rigidesa i estabilitat- entre els joves, visualitzen grups, i posen de relleu el què fan els joves.

En primer lloc, i només cal donar un cop d'ull, assenyalem un espai on els joves se senten realment protagonistes: els espais de diversió, de gran importància en la configuració de grups juvenils. Són els cafès, bars i pubs del cap de setmana -fins i tot, places on s'hi celebren "festes"-, discos... on podríem trobar des de col·lectius formats per les tradicionals quadrilles de classe, fruit dels vincles de la convivència diària d'unes persones en un marc molt concret, a grups d'identitat juvenil molt més definida.

Tant és així que, en qualsevol ciutat, es podrien distingir diferents tipus de bars segons els diferents grups i estils juvenils que els "ocupen". Posant exemples més concrets i propers (i ni que sigui una observació purament estètica): els nois i noies que frequenten el dissabte per la nit la plaça del Castell, de Reus, difícilment els veuríem a la mateixa hora a la nova Ferreteria Casals, i aquests darrers estranyament tindrien el Campus o Sarri com a lloc de trobada habitual. Malgrat tot, però, les fronteres no són rígides, ja que aquests espais urbans, al mateix temps que han esdevingut clau en la formació d'identitats juvenils, són el canal de relació per excel·lència entre els diferents grups de joves.

Però els marcs de participació dels joves en el seu temps lliure s'amplia a d'altres àmbits, alguns, extrets de formes històriques de cultura popular. En serien exemples, a nivell general, la participació de joves en el món casteller o en els grups de diables. Però també altres elements d'aparició prou més recent, i en absolut vinculats a una tradició històrica, estan actuant també com a signes identitaris, ni que sigui en contextos i moments molt concrets. Els esports-espectacle generen símbols, noms, herois... que agrupen al seu voltant grups concrets. El comic, primer, i el manga, ara, han tingut un èxit notable entre certs sectors juvenils. Els jocs col·lectius, de rol o en xarxa, són un altre fenomen a considerar. En el mateix sentit, no es pot oblidar l'efecte que està tenint la xarxa Internet en la creació de veritables comunitats virtuals, a través de les quals els joves s'estan relacionant i, fins i tot, creant i adoptant llenguatges propis.

A la vegada que continuen mantenint-se les clàssiques associacions juvenils -com poden ser els esplais o el grups escoltes- i també altres models d'organització que van viure els seus anys més gloriosos en els anys vuitanta i que avui o bé quasi han desaparegut, o bé han quedat reduïts a quatre "històrics".

Certament, malgrat l'abundància d'associacions que pot caracteritzar una ciutat com Reus, cal no oblidar valorar quin és el percentatge de membres actius amb què compta el moviment associatiu, quina part de la població s'implica en l'activitat generada per l'associacionisme i en quin tipus d'associació participen.

Altres marcs organitzatius, ara de tall més polititzat, continuen comptant amb presència juvenil (associacions d'estudiants, partits polítics...) si bé, més que cap a la política, la minoria de joves que s'implica ideològicament se sent més atreta cap a altres tipus d'organitzacions. D'una banda, hi ha les associacions de voluntariat, afavorit institucionalment i amb força en els darrers anys, fins al punt de malbaratar els valors que el voluntariat pot representar. Moltes associacions oficials de voluntaris han esdevingut veritables fórmules d'explotació, aprofitant les il·lusions -i la manca d'experiència- dels sectors més joves de la població, amb el beneplàcit institucional. La seva actuació acaba, molts cops, incidint negativament en el desenvolupament de l'associacionisme ciutadà, basat en l'acció voluntària i no intervingut pel poder. De l'altra, els nous moviments socials, tant de caire ecologista, feminista com de solidaritat amb el Tercer Món, que en els darrers anys són un marc de participació jove a través de les ONG, les brigades de solidaritat...

En aquesta línia no podríem deixar d'esmentar un dels grups de joves que darrerament ha estat notícia, també a la nostra ciutat: els okupes. Sense entrar a analitzar sociològicament el fenomen, i més enllà de centrar-nos en les reivindicacions ideològiques que posa de manifest el moviment (principalment, el dret a un habitatge digne), cal veure aquest fet com una manifestació de malestar i de denúncia per part de certs sectors de joves, que reclamen un espai seu i "alternatiu", podríem dir, per viure-hi, per poder organitzar les seves pròpies activitats... o simplement per estar-s'hi. En el cas reusenc, específicament, el moviment okupa, més que per incidir especialment en reivindicacions sobre l'habitatge, ha servit per constatar la manca d'espais on poder desenvolupar activitats socials, culturals i lúdiques.

Com a apunt final, i després d'haver realitzat tot aquest recorregut pel món juvenil ens adonem que, en amplis sectors de la joventut, hi ha una actitud predominantment consumista, tant per satisfer necessitats purament lúdiques com identitàries, i que la cultura de la creació i participació ha quedat limitada, bé perquè els marcs per al seu exercici són poc flexibles i, en realitat, massa tutelats, bé perquè són inexistents. Cal endegar el debat en aquest sentit, valorar el possible paper de les institucions públiques o de les entitats com a agents dinamitzadors, però tenint els joves com a principals interlocutors i creadors del projecte. Per aconseguir-ho s´hauran de buscar el mitjans, però també els mecanismes, per tal que la seva participació sigui real i representativa. Un debat que s'ha d'emmarcar en la reflexió sobre el model de societat en què ens ha tocat viure i sobre la necessitat de transformar-lo. L'acció dels col·lectius organitzats -siguin associatius o institucionals- no pot limitar-se a ampliar l'oferta i a fer-la més atractiva. Les arrels del problema es troben en un model de societat i cal implicar-se per canviar-lo.