Universos paral·lels. Cultures populars a la fi del mil·leni
Salvador Palomar
Si, entre les moltes aproximacions possibles al concepte de cultura popular, entenem aquesta com un "sistema de significats, actituds i valors compartits, i les formes simbòliques en les quals s'expressen o en les quals estan incorporats" (Burke, 1978), ens haurem de plantejar que en la nostra societat present es fa certament difícil emprar el singular -i per tant establir una única categoria de cultura popular- en referir-nos al conjunt. Podem, com han fet diversos autors, definir la cultura popular en contraposició a una cultura oficial -dominant- en una societat, com a cultura de "classes subalternes", de grups socials no privilegiats. Ens caldrà també, en aquest cas, constatar la considerable pluralitat existent en una societat complexa com la nostra.
De bon començament potser cal advertir, doncs, que reflexionar sobre els significatius canvis que afecten, en el present, la nostra cultura, fer-ho en un espai volgudament limitat i, a més, projectar-ho en el nostre entorn local, és poc menys que impossible. Per això, aquesta aportació està construïda d'anotacions puntuals, que apunten fenòmens, constaten tendències o proposen temes de reflexió, però que difícilment aporten conclusions. Parlar de la cultura popular a les acaballes del segle XX, encara que sigui en aquesta ínfima porció de món que anomenem Reus, és trobar-se amb un extens conjunt de formes de vida, de pràctiques culturals, d'actituds i mentalitats que mai podem reduir a unes poques manifestacions folklòriques que s'esdevenen en moments i espais concrets.
Potser cal preguntar-se si hi ha cap mena d'especificitat significativa en aquest entorn concret i immediat. És prou clar que, des de fa anys, assistim a una globalització de la cultura que allunya les cultures populars de les cultures ètniques, específiques i diverses, i que es produeix també un clar procés d'homogeneïtzació cultural arreu, un procés que té força a veure amb els trascendentals canvis que s'han produït en les últimes dècades en els mitjans de transmissió de la cultura. De l'oralitat -mitjà per excel·lència de la transmissió de la informació en moltes societats- i la paraula escrita -prou més limitada en la seva difusió durant molts segles per bé que eix de la nostra tradició cultural-, hem passat a una cultura de la imatge. De l'entorn familiar, l'escola i el carrer, hem passat a mitjans que ens permeten conèixer fragments -només fragments- d'allò que passa arreu del món.
Marshall McLuhan va pronosticar, ara fa vint anys, que el desenvolupament de les comunicacions faria del món un poblet -el que ell anomenà el veïnatge universal-. I ho fa depressa. Els xiquets no volen un pantalons, volen una marca. La marca a la roba, externa i exageradament visible, aporta senyals identitaris d'un suposat estil de vida o estatus social. El sentiment de pertinença a una comunitat, d'identitat, ja no es transmet de generació en generació. Els mitjans de comunicació igualen cultures i anul·len diferències.
Però en aquest context d'accés al coneixement inabastable, assistim a una urgent necessitat de recrear mons propers, comprensibles i identificables, que permetin a les persones inserir-se, a partir d'un grup o comunitat, en un món canviant i complex. Assistim, en definitiva, a la recerca d'identitats col·lectives, a la construcció o adopció de referents simbòlics, a la reelaboració o invenció de mites, en definitiva, a la mort i el naixement constant de formes culturals, mort i ressurecció de cultures populars en contínua transformació.
Us proposo, en primer lloc, una aproximació etnogràfica a la cultura popular del present -a grans trets i des d'un perspectiva general-, però amb referències a l'entorn més immediat.
La nostra cultura popular tingué, en el passat, els seus mites i llegendes, contes i rondalles, romanços i cançons que transmetien imatges, arquetips, personatges i valors. Molts d'aquests materials folklòrics ens són coneguts, però molts també han perdut, en la societat actual, tot el seu significat simbòlic. El llegendari quotidià actual és ric en temes i variants: des de l'apareguda a la discoteca a la noia del revolt, passant per les morts ocultades al dragon khan, les avionetes que escampen els núvols, els ecologistes que sembren d'escorpins el bosc o l'enèssim virus en un missatge de correu electrònic. La tradició oral és viva. Les noves mitologies -i entenc aquí mitologia com a història de personatges mitològics- es nodreixen no ja dels vells mites, sinó d'una munió, en constant creixement, de noves aportacions en diversos formats.
La transmissió de les històries ha evolucionat amb el temps. Del domini de l'oralitat, en temps antics, vàrem passar a la paraula escrita i, d'aquesta, al domini de la imatge. La nostra és una cultura que ha passat de llegir a mirar. I no només cal referir-se a la televisió o al vídeo. També els productes impressos -sobretot els adreçats a infants i joves- ens mostren aquesta tendència al predomini de la imatge sobre el text. Ens podem referir als llibres de gran format amb il·lustracions i, sobretot, narracions gràfiques, anomenem-les tebeos, còmics o manga. I encara cal pensar en el que un futur molt proper ens planteja: TV digital, desenvolupament de les xarxes telemàtiques...
Aquesta cultura de la imatge i de la vileta global influeix, i força, en la construcció dels fets culturals. Si rondalles, llegendes i romanços de fil i canya es construïen sobre el desconeixement motivat per la distància geogràfica, el nou llegendari es construeix sobre els fets que, malgrat ser quotidians, no coneixem. La historia del trágico asesinato sucedido en la villa de... o el maravilloso suceso... se sustentava, fa menys de cent anys, en una llunyania avui inexistent. La gran diferència amb els nostres avantpassats es troba en la difusió quasi instantània d'una informació, i d'una cultura, de consum, que presenta -això sí- una realitat fragmentada, més o menys seleccionada. Es perden els matisos i minva la possibilitat d'adaptació dels temes universals a la pròpia cultura.
I, tanmateix, els herois del cimena, primer, però tant o més propers els del còmic o el manga aporten valors -sens dubte, opinables- referents arquetípics o recreen situacions fantàstiques.
L'existència d'unicorns al bosc i de dones d'aigua als gorgs és, avui, prou menys creïble que les conspiracions del govern americà per amagar l'existència de contactes amb extraterrestres o d'experiments farmacològics dels que nosaltres mateixos podem ser involuntaris protagonistes. La nostra cultura popular s'alimenta de terrors, ben diferents formalment dels apocalíptics temors que sotregaren l'Europa de fa mil anys, però que tenen en comú, si voleu, una percepció de la impossibilitat d'evitar circumstàncies que vénen determinades des de forces superiors, canviant, això sí, la divinitat pel govern mundial a l'ombra.
Hem de considerar també el paper dels esports-espectacle com a component important de la nostra cultura popular. El món de l'espectacle esportiu nodreix la cultura actual d'herois i referents simbòlics que s'encaixen -i alteren- en els preexistents. No cal dir que la pràctica esportiva -i la seva utilització mediàtica- transmet també un seguit de valors, encarnats en uns personatges presentats, generalment, com a positius, però segurament opinables.
Pel que fa al paper simbòlic de l'espectacle esportiu, no hi ha dubte que el cas del Barça és un exemple paradigmàtic. Aquest club, més que un club, esdevé factor d'identificació amb un país, Catalunya, que puntualment pot aparèixer contraposat a un altre, Espanya, a partir d'un altre referent simbòlic no menys evident, el Real Madrid. Només cal haver-se apropat a les recents celebracions per comprovar-ho.
Nogensmenys, la interpretació de les celebracions esportives com a signe d'identitat col·lectiva presenta no poques contradiccions amb altres referents simbòlics sobre els que es construeix la identitat de la comunitat: la llengua o el territori, per exemple. També a nivell local, el paper de l'espectacle esportiu com a generador d'identitats és prou important.
El paper de les formes històriques de cultura popular és, tanmateix, prou important com a referent identitari. Per a un important sector de la població continua vigent, però no és, en absolut, l'únic.
A les pràctiques que han conformat històricament la nostra cultura popular, s'hi afegeixen, ara, costums que ens arriben d'altres indrets junt amb les persones que els aporten. No es tracta només d'una cultura de consum universal, sinó del contacte directe amb la diferència. Catalunya ha estat terra d'immigrants des de fa molts segles i és prou evident que la nostra cultura popular és el resultat d'un procés de mestissatge que integra força elements procedents d'altres terres. Però també és cert que aquest procés s'ha accelerat i fet més complex en aquesta segona meitat del segle XX, apareixent territoris culturals que generen cultures populars diferenciades més o menys permeables. I no em vull referir només a les àrees urbanes bastides a partir de la immigració des d'altres indrets de l'Estat espanyol. Seran més evidents encara les conseqüències de la immigració des de la banda sud de Mediterrani. A molts pobles del Baix Camp, hi ha una comunitat magribina més o menys estable, a banda de les persones que van d'un lloc a l'altre i que resten força més aïllades de la resta de la societat. Cap anàlisi posa en dubte que aquesta presència anirà en augment. I que la canalla petita creixerà. Un article publicat recentment a El Punt acabava dient: "hem passat d'un país de Jordis i Joan a un país de Jònatans i Vanesses, i aviat de Salimes i Abdel·laks. Cal treballar des de tots els àmbits perquè aquesta Catalunya futura que tindrà, a més del campanar, un minaret a cada poble, sigui un bon lloc per viure-hi". L'afirmació ens pot semblar ara excessiva, però és hora de començar a reflexionar.
Sembla que en un context de creixent homogeneïtzació cultural podria existir una revifalla de les formes autòctones de cultura com a element diferenciador i de defensa. En la nostra societat s'observa, a més, una creixent necessitat de retorn a la puresa, de recerca de l'autenticitat més enllà dels productes en sèrie o els filtres homogeneïtzadors i les adulteracions culturals pròpies de la nostra quotidiana societat de consum. Hi ha també una recerca de la singularitat i l'exotisme, de la diferència i la particularitat. Tot això podria apuntar cap una redescoberta de la pròpia tradició.
El procés, però, no és tan senzill. La globalització de la cultura ens permet l'accés a músiques ètniques d'oblidats recons del planeta, copsar la tradició de vells xamans o llegir les narracions mítiques dels aborígens australians: buscar en altres tradicions culturals els elements necessaris per reomplir els buits espirituals deixats per la cultura occidental.
En aquesta recerca, però, el parany és evident. Els grans reportatges -gènere televisiu d'absoluta vigència- ens ofereixen imatges exòtiques de la natura i de la cultura. Formes culturals a punt de desaparèixer adquireixen un valor als nostres ulls. "Submergits en una cultura descafeinada que està diluint la nostra pròpia identitat, ens afanyem a posseir una mica d'aquesta excepcionalitat exòtica". Robes i formes de pentinar-se, objectes decoratius, màscares, encens, filosofia oriental i contes dels indis americans. Mentre els ciutadans del tercer món s'esforcen més i més en semblar occidentals, copiant actituds i formes de vestir, nosaltres agafem una mica d'aquí i una mica d'allà a la recerca de la nostra identitat cultural. Actuem, moltes vegades, com si la possessió d'uns objectes ens atorgués l'accés al coneixement profund que aquests representen. Oblidant, però, que aquests productes autèntics han estat fets directament per al consum. Els artesans, cada cop més, fabriquen objectes bonics que seran comprats, no fets servir. La mort de l'artesania no radica tant en la desaparició de la tècnica de fabricació de l'objecte com en la pèrdua del valor funcional -utilitari o simbòlic- de l'objecte. Es construeix una cultura alternativa, feta de retalls i d'imatges idealitzades, que es consumeix com un producte més del supermercat cultural, un producte -emprant un llenguatge promocional- adreçat tant a consumidors exigents com a sectors de població especialment sensibilitzat pel valor afegit de determinats productes. En els fons, la new age i la manifestació cultural més seriada i de consum comparteixen, entre moltes altres coses, una caracterització com a producte de prestigi que s'adreça a sectors diferents de la població.
Al mateix temps que ens apropem a l'exotisme cultural, però, hi ha efectivament una reinvenció del nostre passat, més o menys idealitzat. Entre el conjunt de noves festes populars, una bona part s'adrecen a recordar activitats productives del passat (tasques agrícoles, formes de transport...). Algunes festes com la dels tres tombs -entesa com el conjunt de celebracions que, de gener a maig, es realitzen a diverses poblacions- tenen la seva base històrica, l'antiga festa de Sant Antoni en aquest cas. Altres recuperen com a fet exòtic allò que fou una forma de treball habitual -sembrar, batre, cultiu de l'arròs, cistelleria o terrissa...- o incorporen constants referents al passat -el foc a terra, la gerra d'oli, l'olla i el tupí, l'espardenya i la barretina- en l'estètica de la festa.
En el panorama de festes de nova creació, n'hi ha algunes que neixen amb una explícita voluntat de generar referents simbòlics. Un cas evident és la festa de Sant Galderic. En un moment en què la pagesia ha esdevingut una activitat econòmica a la baixa o desapareguda en àmplies zones del país, apareix amb força una celebració a l'entorn del veritable sant dels pagesos catalans. Sant Galderic, personatge ben poc conegut a les nostres terres -és un sant procedent de la Catalunya Nord- es contraposa directament a sant Isidre -un sant que, malgrat la seva procedència geogràfica, ha gaudit d'una àmplia devoció al nostre país- i s'obliden altres advocacions que havien estat també importants, una fórmula ja intentada en altres períodes històrics, que s'emmarca ara en una societat poc religiosa i en què la pagesia ha perdut bona part de la seva importància en temps passats. És interessant, per tant, observar la implantació que en els últims anys ha tingut, en les poblacions de les nostres comarques, aquesta festa.
Fins ara hem parlat de continguts. Cal també fer referència a dinàmiques i formes d'organització. Històricament, la cultura popular ha sustentat un seguit de formes associatives que abastarien les confraries, les colles de dansaires pagats per un gremi, els grups de músics, els portadors d'elements festius a càrrec del municipi, les colles castelleres o les seccions de les entitats ateneístiques del tombant del segle XX, per esmentar només uns quants exemples de diverses èpoques. També les cultures populars del present es poden traduir en formes d'associacionisme, algunes de les quals són, en major o menor mesura, continuadores de les existents en el passat.
Reus ha fet bandera del moviment associatiu. La convocatòria de la fira d'entitats que motiva aquest debat n'és un exemple evident. La tipologia de les nostres associacions és ben diversa: des de les entitats procedents de l'ateneísme històric fins als col·lectius informals, als quals una continuïtat en la pràctica els atorga la categoria d'entitat.
No és l'objectiu d'aquesta intervenció fer una anàlisi detallada del nostre món associatiu. Em limito, per tant, a fer algunes anotacions. Hi ha entitats que projecten la seva activitat bàsicament sobre els associats. Els socis paguen per obtenir uns serveis. Hi ha entitats amb voluntat de servei públic que projecten la seva activitat en el conjunt de comunitat. Hi ha diverses fórmules a mig camí. Quan a la motivació per associar-se, hi ha entitats amb un fort component identitari. La pertinença a un col·lectiu social determinat justifica l'adscripció a una associació. N'hi ha en què el referent ideològic, la consecució d'uns objectius polítics o socials o les possibilitats de treball en equip per a l'obtenció d'uns resultats motiven la participació. Passa ben sovint que, en una mateixa entitat, trobem motivacions diferents, que corresponen als diversos nivells d'implicació de cada persona en l'acció associativa.
Un factor clau en el moviment associatiu reusenc, molt propici al fraccionament i a la duplicitat, és el paper identitari de les entitats. Així s'explica, en bona part, l'existència de grups semblants que tenen objectius pràcticament idèntics i realitzen les mateixes activitats. Com es diu sovint, la cultura reusenca és una cultura de capelletes.
El problema dels referents identitaris rau en la complexitat de la nostra societat, en què diferents grups socials demanen l'adhesió de l'individu i generen els seus propis mecanismes per assegurar-se la lleialtat de les persones. La relació entre aquests grups que demanen energies i temps a les persones pot ser conflictiva en la mesura que es tracta d'uns recursos limitats.
Això provoca, no poques vegades, una marcada tendència en alguns grups associatius a intentar ocupar el màxim d'espai possible, cobrint les diverses necessitats dels seus membres, més enllà de la motivació inicial que origina el grup associatiu, i generant una comunitat des de la qual interpretar el món. És obvi que aquesta tendència porta a allò que habitualment qualifiquem com a comportaments sectaris. Sense arribar a situacions extremes, però, és cert que alguns grups associatius contribueixen a tancar la percepció dels individus del món que els envolta. Pot semblar paradoxal, però l'abundància de missatges, l'enorme quantitat d'informació a la qual es pot accedir o la diversitat de propostes que ens envolten no sempre fomenten una tria lliure i la crítica. El grup associatiu -més o menys tancat, però amb uns referents identitaris clars i un discurs definit- esdevé així un refugi.
En aquest context, hi ha una fragmentació important, que dificulta la proposta de discursos culturals que no contemplin necessàriament l'adhesió de la persona al grup que els proposa.
Un altre fet característic del present és la proliferació de grups no associatius, és a dir, de col·lectius basats en uns referents comuns identitaris -més o menys definits- amb un cert discurs ideològic o un objectiu comú -a cops, mínim- una afinitat derivada de gustos estètics o lúdics, un punt de trobada... i cap mena de -o molt poca- estructura organitzada. Ens caldria parlar aquí d'espais identitaris, d'indrets comuns que defineixen comunitats pel fet de reunir-se en un lloc. En alguns d'aquests col·lectius es dóna una superació de l'associacionisme democràtic (admisió de socis, organismes de direcció...) i la seva substitució per fórmules d'adhesió i lideratge. En d'altres, hi ha estructures organitzatives canviants, adaptades a les necessitats de cada moment.
Les comunitats virtuals -si es pot parlar de comunitats virtuals- constitueixen un exemple apassionant de les noves formes de relació entre les persones. El ciberespai és el lloc de trobada, l'espai identitari, dels internautes. En els dos últims anys hem assistit al naixement de col·lectius -que es comuniquen, relacionen i emprenen actuacions conjuntes- basats, poc o gens, en la coneixença directa o la trobada física. Les llistes de correu electrònic, els fòrums de notícies o les converses per pantalla han generat corrents d'opinió, campanyes ciutadanes, sopars o activitats lúdiques. El mitjà condiciona la forma de relació i els nous col·lectius busquen referents d'identitat -noms, dominis...-, generen punts de trobada virtuals -com una pàgina a la WWW- i s'estructuren, encara que sigui molt primàriament. En aquest sentit, viure l'expansió de la xarxa Internet a Catalunya ha estat una de les experiències més engrescadores d'observació, tot participant-hi, que personalment puc apuntar.
Els universos de la cultura popular són diversos i no sempre es troben. Més aviat coexisteixen, referits a grups socials diferents o com a nivells diversos d'una mateixa realitat. I és la complexitat de la situació la que fa que les polítiques culturals, institucionals o associatives, acabin molts cops decantant-se per una opció més o menys limitada -afavorir uns grups socials en detriment d'uns altres-, caient en l'esquizofrènia de les actuacions contradictòries i el múltiple llenguatge -buscant afavorir parcialment els interessos del màxim de grups socials- o refugiant-se en la felicitat dels ignorants, tot pensant que el món no ha canviat i que el seu petit univers és, encara, l'univers sencer.