Història del sac de gemecs

A Catalunya la cornamusa es coneix des de l'edat mitjana. La primera dada ens condueix al segle XII, a un tal Bernat Bufalodre, cognom que no podem relacionar amb altre cosa que no sigui un sac de gemecs.

En aquesta época el sac gaudeix d'uns certs privilegis socials, i fins i tot l'Infant Joan, fill de Pere el Cerimoniòs i d'Elionor de Sicília, hi hauria jugat l'any 1354. Durant els segles XIV i XV les referències a la cornamusa són notablement abundants. Hem de tenir en compte, però, que en aquestes époques els músics anaven de cort en cort. Fou el rei Joan I qui promocionà més l'intercanvi de sonadors, aquests intercanvis no van ser únicament entre músics del país. Així mateix, la reialesa no s'estava d'adquirir cornamuses pròpies d'altres indrets. No és fins al segle XVII que trobem mostres iconogràfiques del sac de gemecs amb la meteixa morfologia d'avui dia.

Foto de sac de gemecs vell En aquestes époques la cornamusa havia abandonat les corts reials, entre altres coses perquè els catalans havíem perdut la monarquia. Així doncs, el sac de gemecs es refugià a les capelles musicals, però ben aviat va ser el poble qui el va acolir i el va fer sonar. L'expansió per tot el país va comportar l'aparició de nombrosos apel.latius en relació al so i a la forma. Amb l'arribada del segle XIX, de la industrialització, dels nous corrents, tendències i ideals i, sobretot, de la fi del ruralisme, començà la decadència que provocarà la desaparició de l'instrument. Tot i la desaparició de la cornamusa enmig de la indiferència general, al Rossellò la seva pèrdua portà debat. Mentre uns s'acontentaren amb l'arraconament de l'instrument, altres autors, romàntics, ho lamentaren. Segurament, les comarques del sud de Catalunya són les primeres que veuen extingir-se l'instrument. La manca de sonadors locals fa que, a mitjan segle XIX, s'haguin de contractar sacaires penedesencs. Al nord del país el sac de gemecs anirà desapareixent gradualment amb l'establiment de l'actual cobla de sardanes.

Serà al Penedès i al Maresme on es resistirà a desaparèixer l'instrument, a causa de la simbiosi del sac de gemecs amb algunes danses o amb algunes festes. No es va poder superar, ja en aquest segle, l'obstacle de la Guerra Civil, i amb ella va morir el so d'un secular instrument. Alguns dels seus sonadors, però, van viure fins als anys seixanta d'aquest segle. Amb la seva mort es va perdre la tradició de fer sonar l'instrument al Principat, i actualment no coneixem com el feien sonar ni les tècniques d'interprretació que utilitzaven.

Per sort a l'illa de Mallorca la tradició de sonar l'instrument -anomenat xeremies- no s'ha perdut mai, i encara que amb el temps hagui agafat un caràcter particular, és un punt de referència de la recuperació de l'instrument a Catalunya.
Amb l'arribada de la dècada dels vuitanta i el "boom" de la música tradicional, sorgeixen noves perspectives per recuperar l'instrument. El 1983 tornen a sonar al carrer els primers sacs de gemecs recuperats i es reinstauren antigues formacions - mitja cobla, tres quartans, ministrers...-. Anys després de la recuperació, el fututr és esperançador. Esperem que l'experiència, la investigació i la constància en l'instrument tornin al sac de gemecs al lloc que li pertany.